Sol, i de dol, de J. V. Foix

Sol, i de dol

1]

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

Ferrater, Gabriel. "Nou sonets de Foix, comentats", dins Sobre literatura. Barcelona, Ed. 62, 1979.

Comentari del sonet 1 de Sol, i de dol.

"Aquest primer sonet introdueix un dels temes cabdals, potser el tema major, de la poesia de Foix. [...] Concerneix l'actitud del poeta davant la seva pròpia vida imaginativa: ell mira el seu món d'imatges, i té la sensació que la seva personalitat es desfà, es descompon en la seva adherència a cadascuna de les imatges [...] el conjunt de les imatges que una persona nodreix no és un conjunt connex. [...] És [...] la facultat de renunciar a formar un tot personal comprensible, i de donar-se amb passió a la localitat, a les particularitats del món. Per a Foix, doncs, és un tema constant el de l'encarament amb el seu món imaginatiu, i del sentiment que hi troba de desdoblament de la personalitat, o millor d'innúmera multiplicació. [...] el poeta se sent passiu, i dissolt en una immensitat de llocs i de moments."

A "J. V. Foix", pròleg a Els lloms transparents de Foix, comenta l'obra poètica de Foix i en destaca "la diversitat d'estils": "la diversitat és un símptoma de llibertat". "L'argument essencial de l'obra de Foix, en efecte, és la descripció d'una crisi de la personalitat, o més precisament d'una crisi de la idea de la personalitat." "al llarg d'uns quants segles que, en l'ordre literari, culminen en la poesia romàntica i en la novel.la del XIX, es va anar constituint i enriquint la noció que una persona és un caràcter, un teixit únic de trets irrenunciables, definits sense revocació a través de la peripècia biogràfica. Doncs bé: l'experiència de Foix es tradueix, no potser encara en una afirmació plena de la nul.litat del caràter, però en tot cas en una mena de dubte quant a la seva posició, quant a la possibilitat que un home s'identifiqui amb un caràcter i s'hi reconegui."

"El sentiment bàsic de Foix és, podríem dir, que l'individu és un col.lectiu, i això en dos sentits: d'una banda, qualsevol experiència d'una persona és sempre una experiència de moltes altres, i d'altra banda un home és una mena d'agrupament combinatori, un agregat d'elements que es troben dispersos per molts altres homes. Una vegada em deia: "Sempre que escric jo, vull dir nosaltres".