DIVISA

Montero i Bosch, Anna. "L'espai d'una llengua abolida". Maria-Mercè Marçal. Escriptor del mes, «Gener 1995» Institució de les Lletres Catalanes.

"Bruixa de dol. Aquella lectura em va provocar un fort impacte: per primera vegada escoltava una veu que reconeixia i que podia sentir com a pròpia. [...] la seua veu assolirà el que per a moltes dones és el problema previ a tota reivindicació col·lectiva: l’afirmació de la seua identitat de dona. («Jo tinc un nom», proclama la divisa que obre Bruixa de dol). [...]

És aquesta preocupació per integrar la veu femenina al món de la cultura el que l’empeny, d’una banda, a revisar les escriptores més clàssiques, tot descobrint-hi accents de rebel·lió i malestar on tradicionalment només es llegia conformisme i submissió; d’una altra, a traduir autores que «normalment» haurien d’esperar el seu torn, després dels escriptors, és clar.

Pensem en l’antologia de poemes de Clementina Arderiu, Contraclaror, com també en les traduccions de Colette, Yourcenar, Akhmàtova i Tsvetàieva.

La poesia de Maria-Mercè Marçal, temàticament, explora uns espais que, o bé són exclusivament femenins (la maternitat), o bé, essent universals (l’amor, la solitud), són resseguits amb una veu que expressa la vivència femenina d’una manera que, per personal, esdevé col·lectiva.

Al capdavall, la poesia de Maria-Mercè Marçal parla de la Dona, de les seues (a vegades difícils) relacions amb ella mateixa i amb el món, amb l’Altra, amb els/les altres, i de les seues (a vegades, no menys conflictives) relacions amb la paraula.

Aquests elements, però, serien insuficients per explicar el sentiment de seducció que captiva el/la lector/a dels poemes de Maria-Mercè Marçal. Cal afegir-hi el domini magistral del vers, l’enorme atractiu de la seua personal simbologia, d’una gran riquesa sensorial que com en el tirs baudelerià, envolta, «amb la sinuositat del verb», la «voluntat recta, ferma i inamovible» de dotar les dones d’una veu poètica on emmirallar-nos. La poesia de Maria-Mercè Marçal, tot convocant els indicis d’una llengua abolida, traça l’espai personal on els mots lliuren la batalla per redreçar-la."