miércoles, 23 de mayo de 2007
DIVISA
"Bruixa de dol. Aquella lectura em va provocar un fort impacte: per primera vegada escoltava una veu que reconeixia i que podia sentir com a pròpia. [...] la seua veu assolirà el que per a moltes dones és el problema previ a tota reivindicació col·lectiva: l’afirmació de la seua identitat de dona. («Jo tinc un nom», proclama la divisa que obre Bruixa de dol). [...]
És aquesta preocupació per integrar la veu femenina al món de la cultura el que l’empeny, d’una banda, a revisar les escriptores més clàssiques, tot descobrint-hi accents de rebel·lió i malestar on tradicionalment només es llegia conformisme i submissió; d’una altra, a traduir autores que «normalment» haurien d’esperar el seu torn, després dels escriptors, és clar.
Pensem en l’antologia de poemes de Clementina Arderiu, Contraclaror, com també en les traduccions de Colette, Yourcenar, Akhmàtova i Tsvetàieva.
La poesia de Maria-Mercè Marçal, temàticament, explora uns espais que, o bé són exclusivament femenins (la maternitat), o bé, essent universals (l’amor, la solitud), són resseguits amb una veu que expressa la vivència femenina d’una manera que, per personal, esdevé col·lectiva.
Al capdavall, la poesia de Maria-Mercè Marçal parla de la Dona, de les seues (a vegades difícils) relacions amb ella mateixa i amb el món, amb l’Altra, amb els/les altres, i de les seues (a vegades, no menys conflictives) relacions amb la paraula.
Aquests elements, però, serien insuficients per explicar el sentiment de seducció que captiva el/la lector/a dels poemes de Maria-Mercè Marçal. Cal afegir-hi el domini magistral del vers, l’enorme atractiu de la seua personal simbologia, d’una gran riquesa sensorial que com en el tirs baudelerià, envolta, «amb la sinuositat del verb», la «voluntat recta, ferma i inamovible» de dotar les dones d’una veu poètica on emmirallar-nos. La poesia de Maria-Mercè Marçal, tot convocant els indicis d’una llengua abolida, traça l’espai personal on els mots lliuren la batalla per redreçar-la."
Sol, i de dol, de J. V. Foix
1]
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
Ferrater, Gabriel. "Nou sonets de Foix, comentats", dins Sobre literatura. Barcelona, Ed. 62, 1979.
Comentari del sonet 1 de Sol, i de dol.
"Aquest primer sonet introdueix un dels temes cabdals, potser el tema major, de la poesia de Foix. [...] Concerneix l'actitud del poeta davant la seva pròpia vida imaginativa: ell mira el seu món d'imatges, i té la sensació que la seva personalitat es desfà, es descompon en la seva adherència a cadascuna de les imatges [...] el conjunt de les imatges que una persona nodreix no és un conjunt connex. [...] És [...] la facultat de renunciar a formar un tot personal comprensible, i de donar-se amb passió a la localitat, a les particularitats del món. Per a Foix, doncs, és un tema constant el de l'encarament amb el seu món imaginatiu, i del sentiment que hi troba de desdoblament de la personalitat, o millor d'innúmera multiplicació. [...] el poeta se sent passiu, i dissolt en una immensitat de llocs i de moments."
A "J. V. Foix", pròleg a Els lloms transparents de Foix, comenta l'obra poètica de Foix i en destaca "la diversitat d'estils": "la diversitat és un símptoma de llibertat". "L'argument essencial de l'obra de Foix, en efecte, és la descripció d'una crisi de la personalitat, o més precisament d'una crisi de la idea de la personalitat." "al llarg d'uns quants segles que, en l'ordre literari, culminen en la poesia romàntica i en la novel.la del XIX, es va anar constituint i enriquint la noció que una persona és un caràcter, un teixit únic de trets irrenunciables, definits sense revocació a través de la peripècia biogràfica. Doncs bé: l'experiència de Foix es tradueix, no potser encara en una afirmació plena de la nul.litat del caràter, però en tot cas en una mena de dubte quant a la seva posició, quant a la possibilitat que un home s'identifiqui amb un caràcter i s'hi reconegui."
"El sentiment bàsic de Foix és, podríem dir, que l'individu és un col.lectiu, i això en dos sentits: d'una banda, qualsevol experiència d'una persona és sempre una experiència de moltes altres, i d'altra banda un home és una mena d'agrupament combinatori, un agregat d'elements que es troben dispersos per molts altres homes. Una vegada em deia: "Sempre que escric jo, vull dir nosaltres".
Romancero gitano, de Garcia Lorca
1. Romance de la luna, luna
La luna vino a la fragua
con su polizón de nardos.
El niño la mira, mira.
El niño la está mirando.
En el aire conmovido
mueve la luna sus brazos
y enseña, lúbrica y pura,
sus senos de duro estaño.
—Huye luna, luna, luna.
Si vinieran los gitanos,
harían con tu corazón
collares y anillos blancos.
—Niño, déjame que baile.
Cuando vengan los gitanos,
te encontrarán sobre el yunque
con los ojillos cerrados.
—Huye, luna, luna, luna,
que ya siento los caballos.
—Niño, déjame, no pises
mi blancor almidonado
El jinete se acercaba
tocando el tambor del llano.
Dentro de la fragua el niño
tiene los ojos cerrados.
Por el olivar venían,
bronce y sueño, los gitanos.
Las cabezas levantadas
y los ojos entornados.
¡Cómo canta la zumaya,
ay, cómo canta en el árbol!
Por el cielo va la luna
con un niño de la mano.
Dentro de la fragua lloran,
dando gritos, los gitanos.
El aire la vela, vela.
El aire la está velando.
2. Preciosa y el aire
A Dámaso Alonso
Su luna de pergamino
Preciosa tocando viene
por un anfibio sendero
de cristales y laureles.
El silencio sin estrellas,
huyendo del sonsonete,
cae donde el mar bate y canta
su noche llena de peces.
En los picos de la sierra
los carabineros duermen
guardando las blancas torres
donde viven los ingleses.
Y los gitanos del agua
levantan por distraerse,
glorietas de caracolas y
ramas de pino verde.
*
Su luna de pergamino
Preciosa tocando viene.
Al verla se ha levantado
el viento que nunca duerme.
San Cristobalón desnudo,
lleno de lenguas celestes,
mira a la niña tocando
una dulce gaita ausente.
Niña, deja que levante
tu vestido para verte.
Abre en mis dedos antiguos
la rosa azul de tu vientre.
Preciosa tira el pandero
y corre sin detenerse.
El viento-hombrón la persigue
con una espada caliente.
Frunce su rumor el mar.
Los olivos palidecen.
Cantan las flautas de umbría
y el liso gong de la nieve.
¡Preciosa, corre, Preciosa,
que te coge el viento verde!
¡Preciosa, corre, Preciosa!
¡Míralo por donde viene!
Sátiro de estrellas bajas
con sus lenguas relucientes.
*
Preciosa, llena de miedo,
entra en la casa que tiene,
más arriba de los pinos,
el cónsul de los ingleses.
Asustados por los gritos
tres carabineros vienen,
sus negras capas ceñidas
y los gorros en las sienes.
El inglés da a la gitana
un vaso de tibia leche,
y una copa de ginebra
que Preciosa no se bebe.
Y mientras cuenta, llorando,
su aventura a aquella gente,
en las tejas de pizarra el
viento, furioso, muerde.
3. Reyerta
A Rafael Méndez
En la mitad del barranco
las navajas de Albacete
bellas de sangre contraria,
relucen como los peces.
Una dura luz de naipe
recorta en el agrio verde
caballos enfurecidos
y perfiles de jinetes.
En la copa de un olivo
lloran dos viejas mujeres.
El toro de la reyerta
se sube por las paredes.
Ángeles negros traían
pañuelos y agua de nieve.
Ángeles con grandes alas
de navajas de Albacete.
Juan Antonio el de Montilla
rueda muerto la pendiente,
su cuerpo lleno de lirios
y una granada en las sienes.
Ahora monta cruz de fuego,
carretera de la muerte.
*
El juez, con guardia civil,
por los olivares viene.
Sangre resbalada gime
muda canción de serpiente.
Señores guardias civiles: aquí
pasó lo de siempre.
Han muerto cuatro romanos
y cinco cartagineses.
*
La tarde loca de higueras
y de rumores calientes
cae desmayada en los muslos
heridos de los jinetes.
Y ángeles negros volaban
por el aire del poniente.
Ángeles de largas trenzas
y corazones de aceite.